Les pioneres del Barça, orgulloses d’haver fet el primer pas

Orgulloses i felices. Així se senten avui les pioneres que, 50 anys enrere, van trepitjar la gespa del Camp Nou per fer realitat el seu somni: jugar a futbol. Tornarien a repetir aquella experiència única i inoblidable que les va permetre trencar barreres i reivindicar-se. Sabien llavors, malgrat tot el que van dir d’elles, que estaven escrivint una pàgina històrica, que hi hauria un abans i un després d’aquella presentació en societat. I així ha estat. El futbol femení blaugrana sempre estarà en deute amb aquelles valentes, compromeses i decidides precursores.

L’SPORT va reunir tres integrants d’aquell primer equip per aprofundir en el que va ser el debut del futbol femení blaugrana contra la UE Centelles, el primer pas i el més arriscat. Carme Nieto, Alicia Estivill i Lolita Ortiz van retrocedir 50 anys per recuperar vivències, sensacions i anècdotes d’aquest assaig vital el matí del Nadal de 1970.

“El partit va ser una cosa així com obrir una porta, una petita revolució. Sí, les noies també podien jugar a futbol”, rememora l’Alicia, per afegir que “m’hagués agradat jugar més temps, però com era molt ràpida vaig acabar a la secció d’atletisme”. Carme, en l’actualitat delegada institucional de l’equip femení del FC Barcelona, recorda que “la nostra idea no era passar l’estona i ja està, no... de cap manera! Teníem clar que havíem de seguir i ens vam dir: això no pot parar. I gràcies al president, Agustí Montal, el futbol femení va començar a caminar al Barça fins als nostres dies”.

La Lolita confesa que “m’ho he passat molt bé jugant a futbol. Fèiem esport i vam fer amistat entre nosaltres perquè la veritat és que no ens coneixíem. El primer contacte que vam tenir va ser en el primer entrenament, una setmana abans del partit”. La Lolita, llavors mare d’una nena, en declaracions a la premsa de l’època va assegurar: “Si elles, les nostres adversàries, són les “Centellas”, nosaltres serem els “trons”. “Doncs hi haurà tempesta”, va afegir el periodista després d’aquest joc de paraules.

Van jugar amb samarreta blanca i pantalons blaus quan volíen fer-ho de blaugrana. “No va poder ser, però sí vam aconseguir que les mitgetes fossin les del Barça. ¿Les botes? Eren nostres”.

Moments

La Carme té gravades a la memòria unes paraules d’Antoni Ramallets, el llegendari porter blaugrana que va orientar les primeres passes d’aquell conjunt femení: “el dia abans del partit ens va dir: avui entrenarem al Camp Nou perquè entreu en contacte amb el terreny de joc. Això per a nosaltres va ser molt fort. Entrenar a l’Estadi! En aquells anys! Ens va impactar a totes. Els primers dies ens vam preparar a un camp de terra”. La Carme afegeix que “Ramallets també ens va ajudar molt” i que “la sessió d’entrenament va consistir en fer estiraments, excercicis amb la pilota i rematades a porteria”.

El dia del partit, en el moment de trepitjar la gespa, la Lolita recorda que a mesura que anava pujant les escales d’accés al terreny de joc “l’Estadi s’anava fent gran, i més gran... i jo petita, petita. Hi havia unes 60.000 persones al Camp Nou. En aquell moment sabia que recordaria per sempre aquell moment”. Els bons records es barregen amb altres que ara les fan somriure i que llavors encaixaven per imperatius de l’època. “Hi havia gent que ens deia com podíem jugar amb uns turmells tan petits, que les cames no ens aguantarien, que potser ens trencaríem el coll si rematàvem de cap, que després no podríem ser mares...”, diu l’Alicia, que també té el record del que va passar després de jugar: “estava molt cansada, tenia agulletes fins a les pestanyes! Sí, va ser una època molt divertida”.

I la Carme apunta que, durant el partit, des de la megafonia de l’Estadi es van fer comentaris masclistes del tipus: “ai, ai, ai... que caurà! O, després d’un canvi, escoltar que tal o qual jugadora es retirava perquè potser se li havia trencat el sostenidor. Vam voler denunciar aquests atropellaments, però per a nosaltres era més important seguir endavant, anar a la nostra i jugar a futbol que perdre el temps en aquestes guerres”. Apunta també que per donar una bona imatge “no podíem dir paraulotes com els nois. Llavors no estava ben vist que les noies en diguéssin”.

Totes tres recorden el que va passar quan van arribar al vestidor: “Semblava que havíem guanyat la Copa del Món. Sí, estàvem molt contentes”. Per a la Carme, va pagar la pena passar per aquella primera experiència futbolística perquè “ens va sortir de l’ànima, ningú ho havia fet fins aleshores”. Després, apunta la Lolita, “vam anar a fer un aperitiu. Va ser un dia inoblidable”.

Guanyar el partit va ser important per a les pioneres del futbol femení del FCBarcelona, un al·licient més per a no defallir en el que s’intuïa que anava a ser una llarga carrera de fons, però el fet transcendental va ser tenir continuïtat. Després del debut van venir més partits, entre ells un amistós el 2 de gener de 1971 a Calella i el primer desplaçament fora de Catalunya per jugar el “Trofeo Copa Fuengirola Costa del Sol” al camp del Llevant contra el Racing de València, el 31 de gener. “Aquest partit —recorda la Carme— el vam jugar amb el nom i els colors del Barça i el van publicitar dient: ¡¡No deje de asistir a este espectáculo balompédico practicado por las féminas!!”.

Reconeixements

Seria injust, conclouen les tres, no tenir un especial record per dues de les noies que van jugar aquell primer partit i que ja no hi són: Inmaculada Cabecerán, la promotora, i Núria Llansà, que ja no va abandonar el futbol femení. Va lluitar primer al camp i després fora d’ell per veure la seva progressió i evolució, de la que va formar part activa. “Va ser l’ànima de la secció”, recorda la Carme, per afegir que “va deixar empremta en tot allò que va fer, i mira que en va fer de coses, des de buscar llocs per entrenar a preocupar-se de la logística dels desplaçaments i de que a cap noia li faltés l’equipació”. Totes tres diuen que “va treballar moltíssim i que es va sacrificar com ningú... va ser una segona mare per a moltes futbolistes de la dècada dels anys viutanta i noranta”.

L’Alicia acaba recordant que si bé han passat 50 anys des d’aquell primer partit, el Camp Nou no ha tornat a acollir futbol femení, tot i que ja s’anunciat el derbi Barça-Espanyol de Lliga el dia de Reis: “Nosaltres hem jugat a l’Estadi i l’equip professional, finalista de la Champions, ho farà properament. No veia el moment de que les noies d’ara també poguessin jugar en aquest espectacular escenari. Me n’alegro”.