De la fuente ha de triar: La nit més cruel d'Unai Simón i l'ascens silenciós de Joan Garcia que ho canvia tot a la selecció

Aquest partit de la Supercopa ha fet alguna cosa més que decidir una semifinal: ha accelerat de cop un debat que, en condicions normals, hauria madurat amb calma fins al Mundial. El cara a cara entre Unai Simón i Joan Garcia no estava pensat per ser un judici definitiu, però el futbol té aquestes coses. Quan els relats s’alineen amb el que passa al camp, el soroll es multiplica. I a Jiddah, el soroll ha estat ensordidor.

El debat de la porteria de la selecció existia gràcies a la gran temporada del porter del Barça però Unai Simón continuava sent el titular natural per jerarquia, trajectòria i confiança del seleccionador, mentre Joan Garcia anava guanyant crèdit des de la calma, a base de minuts sense gols, de solvència i de normalitat. Aquest partit ho ha capgirat tot. No perquè un sol duel decideixi una etapa, sinó perquè la fotografia ha estat massa clara: seguretat d’un costat, fragilitat de l’altre. I quan això passa davant de tothom, ja no és només futbol; és percepció.

Unai Simón ha viscut una nit que qualsevol porter tem: errors, gols evitables i aquella sensació tan cruel que el partit se’t fa llarg quan encara no ha arribat el descans. No invalida tot el que ha estat ni tot el que pot tornar a ser, però sí que deixa una esquerda. En canvi, Joan Garcia ha sortit reforçat sense necessitat de gestes. La seva gran virtut ha estat precisament aquesta: no necessitar ser el protagonista. Quan el porter no crida l’atenció, normalment és una bona notícia.

El problema —o l’oportunitat— per a la selecció és que el debat ja no es pot gestionar a foc lent. Aquest partit l’ha empès cap al centre de la conversa, molt abans del que tocava. Ara la pilota és a la teulada de Luis de la Fuente, que haurà de decidir si protegeix l’ordre establert o escolta el que diu el moment. El Mundial és lluny, però el rellotge de la porteria ha començat a córrer molt més de pressa del que es preveia.