La història comença amb setze heroïnes

Inmaculada Cabecerán, com Joan Gamper al 1899, va reclutar jugadores amb un anunci a la premsa. Aquesta és la historia del primer partit del FC Barcelona femení

Les 16 pioneres que van jugar el primer partit de futbol femení en clau blaugrana

Les 16 pioneres que van jugar el primer partit de futbol femení en clau blaugrana / Miguel Lloria - FC Barcelona

David Salinas

David Salinas

Com Joan Gamper a finals de l’any 1899, Inmaculada Cabecerán, al novembre de 1970, va publicar un anunci a la premsa catalana (“Revista Barcelonista”) per reclutar noies que volguessin jugar a futbol. Havia parlat abans amb el president del FC Barcelona, Agustí Montal, i aquest va acollir amb bons ulls la idea de formar un equip femení. Va dir a Cabecerán que els donaria suport si formava un grup que demostrés bones aptituts, per afegir amb un to més informal que també havien de “guanyar tots els partits”. En aquell anunci ja es va posar data al debut: “el dia de Nadal a l’Estadi barcelonista”. Les aspirants havien de tenir entre 18 i 25 anys.

Aquest fou l’embrió del futbol femení al Barça: la iniciativa d’una noia de 18 anys, enamorada d’aquest esport que cercava un somni i va lluitar per fer-lo realitat. La Inmaculada, infermera, a la contra del diari Marca del 18 de novembre de 1970, va explicar la seva afició pel futbol: “sempre he estat admiradora del Barcelona, i a l’assabentar-me que a Anglaterra, Itàlia i d’altres països hi ha equips femenins, vaig pensar que calia que el meu club saltés a la palestra amb el seu”.

L’hora de la veritat

El dia de Nadal de 1970, a las 11.25 hores, després d’una desfilada de la “Banda de Tambores y Cornetas de la Policía Municipal” i l’actuació de majorets infantils de Mollet del Vallès i Esparreguera, va començar el primer partit entre el Barça, que va jugar amb el nom de Selecció Ciutat de Barcelona, i la UE Centelles. El partit es va incloure a la matinal del Camp Nou com a part del programa d’actes dedicats a la campanya benèfica de “Radio Nacional de España”, que finalitzava amb un Barça-CSKA de Sofia.

{"zeta-image-spbrands":{"imageSrc":"https:\/\/estepsp.prensaiberica.es\/clip\/d7476142-0b3b-4a9c-a2f4-9e526708638e_16-9-aspect-ratio_50p_0.jpg","type":"small","id":11420000}}

Després d’una setmana d’entrenament, amb la col·laboració técnica d’Antoni Ramallets i puntual de César Rodríguez, va arribar el dia de la veritat. Les noies van saltar a la gespa del Camp Nou per jugar contra la UE Centelles. Eren 16. Algunes d’elles eren casades, com la Lolita Ortiz (recepcionista a una consulta mèdica), que va portar al Camp Nou la seva filla Arantxa, o la Maria Pilar Gazulla, mare d’una nena de 10 mesos. El marit de la Lolita, per cert, va ser l’autor de l’escut de la Penya Femenina Barcelonista, fundada poc després (1971), en fusionar l’escut del Barça amb el del Barça Atlètic. I aquest mateix símbol el va adoptar el Club Femení Barcelona, nou nom de l’entitat a partir del novembre de 1983.

També hi havia jugadores a les quals el futbol els venia de família, com l’Alicia Estivill, que treballava a l’òptica del seu pare Manel Estivill, (directiu del FC Barcelona, vocal i president de la secció d’atletisme amb Agustí Montal Galobart), o la Carme Nieto, que treballava a uns laboratoris: el seu pare, Josep Nieto, havia jugat a l’Europa a principis dels anys 40, coincidint amb el llavors jovenet Ramallets.

{"zeta-image-spbrands":{"imageSrc":"https:\/\/estepsp.prensaiberica.es\/clip\/1da97213-e5aa-42f0-9d4b-c9bb6b9d7927_16-9-aspect-ratio_50p_0.jpg","type":"small","id":11420930}}

Altres futbolistes, com la Núria Llansà, que segons algunes cròniques també va jugar una estona de portera, van fer servir un pseudònim -Llera- per por a possibles represàlies a la feina (treballava a la Bayer).

Roda la pilota

El partit va constar de dues parts de pocs minuts i es va jugar en un terreny de joc de dimensions reduïdes (70x50 m) i les porteries es van posar al límit de l’àrea gran. El temps també va ser escàs (la segona part va durar 12 minuts, segons la crònica de “Dicen...”). Tot i haver-hi bones ocasions de gol (Roura, del Centelles, va fallar un penal als tres minuts), el marcador no es va moure i es van haver de llençar penals per decidir el campió. Se’n van xutar 12 i va guanyar la Selecció de Barcelona per 4-3: primer en va xutar tres consecutius l’equip local (dos gols) i, després, tres el Centelles (també dos gols). A la segona sèrie de tres, un gol i dues errades per equip. Per desempatar es van anar alternant els llançaments. Maite Rodríguez va marcar per la Selecció de Barcelona i el Centelles va enviar fora el seu llançament. 

L’alegria es va desfermar a l’equip barcelonista. Les noies van anar a buscar Ramallets i el van fer trepitjar la gespa, com als vells temps, per celebrar la victòria. La capitana, Inmaculada Cabecerán, va rebre la copa i va ser pujada a collibé per les seves companyes. El Camp Nou va recompensar les noies amb una gran ovació, el regal més preuat, per la seva convicció i determinació a fer allò que tant i tant desitjaven.

{"zeta-image-spbrands":{"imageSrc":"https:\/\/estepsp.prensaiberica.es\/clip\/3127493f-daf0-4ffc-bff7-9c7f1fee43c7_16-9-aspect-ratio_50p_0.jpg","type":"small","id":11420924}}

Les cròniques -els mitjans que van dedicar espai al partit- van ser dures en alguns casos. A les pàgines de “Dicen...” van escriure que “aquelles voluntarioses noietes estan encara a l’abecé del joc” i van utilitzar expressions com “correteos torpes”, “enjambre de jugadoras” o “punterazos a lo que salga”. “La Vanguardia” va comentar que “por lo que pudimos apreciar, el fútbol femenino no está llamado a ser otra cosa que un espectáculo divertido, ocasional e intrascendente”. A “Barcelona Deportiva” van ser més benevolents: “nos imaginábamos a la mujer jugando al fútbol de manera atropellada. No. Ahora vimos algo diferente”.

Objectiu assolit

Partit, exhibició, prova o el que es vulgui dir. El cert és que aquelles 16 pioneres van escriure una página històrica pel futbol femení del FC Barcelona. Ara fa 50 anys van obrir el camí. Van romandre en el món del futbol el temps que van poder, en alguns casos gairebé tota una vida, com la recordada Núria Llansà, però ja havien fet la primera passa, la més difícil. Havien despertat consciències. Ningú les va aturar i moltes més s’hi van sumar tot i les dificultats. El futbol femení del Barça sempre estarà en deute amb totes elles.